Missatge de benvinguda

Sigueu benvinguts al bloc de la Casa Gran del Catalanisme de la Ciutat de Barcelona. Aquest espai està pensat per a contribuir a la reflexió i al debat sobre l'abast i el futur del catalanisme al segle XXI, convidant a tothom a cercar el màxim consens social i nacional que faci possible l'avenç del país en tots els ordres.

L'àmbit territorial d'aquest bloc se circumscriu a la ciutat de Barcelona, però tota aportació constructiva, vingui d'on vingui, serà ben rebuda.

dijous, 20 de gener del 2011

“Decàleg per a Nou Barris” de Xavier Trias


1.- Nou Barris, la nostra causa. Nou Barris és més que un districte, i volem que ho sigui encara més. Nou Barris és la nostra causa. Les persones que vivim a Nou Barris estem orgulloses del que hem construït. Tot ens ho hem guanyat treballant i lluitant cada dia, tots junts. Aquesta és la nostra identitat que ara volem potenciar.
2.- Nou Barris, on l’èxit de les escoles és sinònim d’èxit de tothom. Hem d’ajudar encara més als mestres. Cada fracàs escolar és un fracàs de tots nosaltres. Disposem de centres de referència en Música, Hostaleria, Disseny, Restauració i Circ. Hem d'oferir varietat, oportunitats i un compromís d'assessorament i orientació a famílies i alumnes.
3.- Nou Barris, feina, emprenedors i empresa. Nou Barris esdevindrà un dels pols de desenvolupament de Barcelona, un generador de feina. Volem que a Nou Barris el desenvolupament arribi a tothom. Ho farem potenciant l’emprenedoria, fent que les empreses s’instal•lin als nostres carrers.
4.- Nou Barris de comerç i de serveis. La recuperació del sector comercial ha de ser una prioritat. Cal mantenir i potenciar els actuals eixos comercials: Fabra i Puig, Pi i Molist, passeig Verdum i Via Júlia, així com els mercats municipals. Cal també elaborar un pla específic pel teixit comercial dels carrers dels barris.
5.- Nou Barris, motor de regeneració urbana. Nou Barris serà un dels pols d’implantació del nou urbanisme proposat per CiU a Barcelona, basat en el concepte de REGENERACIÓ urbana. Des de fer que la natura entri als nostres carrers i a les nostres places, fins a posar al dia els edificis construïts durant els anys seixanta i setanta implantant solucions energèticament punteres.
6.- Nou Barris, carrers segurs, tranquil•litat per a tothom. Cal assegurar la convivència als nostres carrers. La tranquil•litat és un bé a potenciar i a compartir. Cal que tothom pugui passejar tranquil, obrir la botiga tranquil, entrar i sortir de casa tranquil. Per això fa tants anys que defensem la Guàrdia Urbana de barri.
7.- Nou Barris, per la creativitat i la cultura. El principal patrimoni cultural de Nou Barris són les persones. La riquesa artística del nostre districte és única, diversa, variada, cosmopolita. Cal situar Nou Barris també entre les ofertes culturals de Barcelona. Hem d’aconseguir que ciutadans d’altres districtes es desplacin al nostre a gaudir de la nostra creativitat.
8.- Nou Barris, un districte pendent de donar-se a conèixer. Farem que es valorin adequadament espais d’interès indiscutible com El Parc Central de Nou Barris, el Fòrum Nord de la Tecnologia, l’Ateneu Popular, els nostres eixos comercials, les antigues masies, els refugis antiaeris, el Rec Comtal, el castell de Torre Baró i la Serra de Collserola, que han de formar part de l’oferta patrimonial i identitària de Barcelona.
9.- Nou Barris, el districte de Collserola. Volem fer de Collserola un espai de desenvolupament personal, social i econòmic, adequant camins i corriols, i els espais en els que s’hi pugui caminar o anar en bicicleta.
10.- Nou Barris, el districte per a totes les edats. Petits, joves, adults i gent gran, tothom ha de tenir el seu lloc a Nou Barris. Per això potenciarem els espais esportius, els espais de convivència, els espais per als jocs. Volem que els persones es realitzin en el temps del lleure, sempre en col•laboració amb la societat civil organitzada, potenciant l’associacionisme, confiant en la iniciativa cívica.

dilluns, 17 de gener del 2011

Primàries a la desesperada vs. el Canvi en positiu

Estem ja a la recta final de les eleccions que han de configurar el futur de la ciutat de Barcelona. És el moment d’anar ja concretant quins són els models que cada partit proposa pel futur.


Però, mentre CiU presenta una campanya tranquil·la basada en l’esperança que Barcelona faci un canvi en positiu, el PSC-PSOE està immers en unes primàries a la desesperada.

No pretenc jutjar els problemes d’altres partits, però no accepto que intentin donar lliçons de democràcia, fent creure que, si fan primàries, és perquè ells aposten per la pluralitat i la llibertat. Fan riure! Tothom sap que si ara, i no quan hagués tocat, fan primàries, és perquè no tenen una altra sortida per intentar fer fora a Jordi Hereu de la cursa electoral. L’alcalde Hereu s’aferra a la batalla i es nega a llegir els resultats que li donen les seves pròpies enquestes, segurament pensant que les coses poden canviar. Però imagino que aquesta esperança no la comparteixen els seus companys de files.

De totes formes, tot i no compartir en cap cas el projecte d’Hereu (al contrari, pensant que està totalment esgotat), tampoc puc estar d’acord amb la forma que tenen els dirigents dels seu partit de intentar fer-lo fora. Diria, fins i tot, que han actuat de forma impresentable.

Entendria que fa mesos haguessin fet un procés electoral intern que derivés en unes primàries, però ara, a tan sols quatre mesos d’unes eleccions, l’únic que fan, a part d’humiliar-lo, és fer que l’actual alcalde es dediqui encara menys al que hauria de fer, és a dir, a governar i treballar per la ciutat.

Una altra consideració és que, si Montserrat Tura estimava tant Barcelona i pensava que era el seu futur, per què no va fer l’aposta fa uns mesos, en lloc d’ordir tota una estratègia per ser la numero dos de la llista del Parlament? Per què fa l’aposta ara, que no estan al govern i que ha estat apartada dels càrrecs que pretenia al Parlament? La resposta és fàcil. Per Tura, Barcelona és sols un instrument per accedir al poder, que des de fa temps li neguen els seus companys. I, veient l’estil que gasta, no m’estranya.

No qüestiono la capacitat de Tura, però crec que a les persones també se les ha de valorar pels seus mèrits, quan pretenen accedir a un càrrec. I, francament, no veig els mèrits de Tura per ser alcaldessa de Barcelona. Amb això no parlo sols del fet que no hagi estat mai ciutadana de Barcelona, això crec tothom ja ho veu, parlo de que mai ha destacat pel seu interès per la ciutat, en tots els anys que porta de servei públic.

De totes formes, el que més em preocupa és que, amb la jugada de Tura, el govern de la ciutat ha quedat fora de joc. Hereu i el PSC ara sols tenen com objectiu els procés intern del seu partit. Si fins aquest moment tenien la ciutat a la deriva, ara ja és una agonia.

Com deia dissabte el president Mas, mentre ells es dediquen a solucionar els problemes del seu partit, Xavier Trias es dedica, amb el suport de tota la gent de CiU, a buscar solucions pels ciutadans de Barcelona. Aquest és el canvi en positiu que la ciutat necessita.

Maite Fandos (article publicat a E-notícies, 17/01/11)

Col·laborar amb la Generalitat

Aquest any 2011 és un any carregat de reptes i il·lusions per a tots, i marcat a l’Ajuntament per les eleccions municipals del 22 de maig. La victòria d’Artur Mas el 28-N confirma que el projecte de CiU a Barcelona va per bon camí i consolida les opcions perquè el canvi també triomfi aquí desprès de 32 anys consecutius de governs municipals encapçalats pel PSC.

Desprès de set anys de tripartit, el canvi a Catalunya era necessari. També la ciutat de Barcelona necessitava el canvi a la Generalitat. I, avui, la majoria de la societat barcelonina anhela també el canvi a l’Ajuntament de la ciutat que la victòria de mas ha anticipat. I és que en poc més de quatre mesos poden estar treballant junts per primer cop a banda i banda de la Plaça de Sant Jaume una Generalitat i un Ajuntament que es creguin el país i la seva capital. Sense confrontació, sense exclusions, sense les baralles del passat, i amb les idees clares i la convicció per construir un millor futur per a tots.

Mentrestant, el nou Govern de la Generalitat ens dóna l’oportunitat d’encetar una nova etapa de relacions entre l’Ajuntament i l’executiu català, una nova etapa que combini la lleialtat institucional ineludible amb l’exigència del tracte que la capital del país es mereix. Els pròxims quatre mesos, des de CiU treballarem ja en aquest camí que donarà prioritat a la col·laboració entre les dues institucions i que impulsarà acords de consens entre tots els grups municipals, un objectiu que tindrà continuïtat i tot el sentit si els barcelonins al maig ens donen l’oportunitat de liderar la ciutat des del seu Govern.

Xavier Trias (article publicat a Barcelona Informació, gener del 2011)

divendres, 14 de gener del 2011

Embolic d'aparells

L'assumpte de les primàries a Barcelona entre Tura i Hereu, no és ja una guerra d'aparells, sinó un embolic d'aparells.
Hereu té, teòricament, el suport de l'aparell del PSC-PSOE a Barcelona ciutat, almenys aquesta és l'actitud que pren Carles Martí públicament. Veurem fins quan aguanta, ja que Martí és conegut pels seus rampells, canvis de geni... i també la fidelitat a l'aparell montillista. Per l'altra banda, la història és encara més sorprenent. Apartada i marginada fins a la humiliació d'un paper secundari a la Mesa del Parlament, Tura, acorralada i sola, es defensa trobant la sortida de Barcelona, ciutat on a aquesta molletenca de pro, no l'he vista mai fent vida. Tampoc Tura és vista amb bons ulls per l'aparell del PSC-PSOE, dominat per l'ala PSOE, amb molt pes al Baix Llobregat. Però és que, a més, aquest aparell nacional del PSC, no sabem si existeix o no. Amb Montilla desaparegut, Collboni defenestrat, Zaragoza amagat, Chacon a Madrid i Corbacho desconcertat, no se sap qui mana i qui és l'aparell del PSC-PSOE en aquests moments. Tot trufat amb Joaquim Nadal, la viva imatge de la renovació al PSC-PSOE, i que es fa aparèixer com la seva ànima salvadora. I per acabar-ho d'adobar, el PSOE, a qui deuen pleitesia tots aquests, i que és el que acaba controlant i prenent les decisions del seu partit filial a Catalunya. En resum, que aquí no hi ha qui s'aclareixi. És per això que a Barcelona li cal un canvi. Un canvi en positiu.


Carles Agustí, Secretari d'Organització de la Federació de Barcelona de CDC
(article publicat al seu blog, 13/01/11)

dimecres, 12 de gener del 2011

PS-QUÈ?

Infravalorar l’adversari no només és desaconsellable, com demostra la desfeta d’un tripartit que va menystenir la capacitat de resistència convergent, sinó que a més és una manca d’estil impròpia de les formacions sòlides. Tenim un tripartit greument lesionat, però això no significa que les coses no puguin canviar: cada dia refer-se és més ràpid, canvien els rumbs a una velocitat sideral, els partits remunten o es desfan en el desconcert en qüestió de mesos. Només fa un any i mig, a CiU hi havia seriosos dubtes que el rumb marcat fos el correcte i que hi hagués veritables forces per a provocar el canvi. El PSC ha quedat molt malferit, amb una pèrdua de nord molt considerable, però no hi ha com una bona patacada com per a invertir la direcció. Com més gros és l’accident, més possibilitats de prendre consciència de la situació. Més flagrant, més clar, més identificable. El mal del PSC encara és cosa de discussió, però sens dubte la gravetat del moment viscut pels socialistes els apressa encara més per a redreçar-se. “Trobar l’ànima”, en diuen: a CiU, quan van perdre el poder, en deien “refundar el catalanisme”. Són moments de filosofia, d’acostumar els ulls a la foscor i de trobar el primer esglaó dins del pou. Són moments importantíssims, en les persones i en les institucions. Per això el procés que viurà aquest any el PSC marcarà la propera dècada política: no sembla que la reflexió a ERC, en canvi, estigui anant a la mateixa velocitat.


L’ànima del PSC: en resum, encara no sabem exactament com pensen els socialistes. Ni els catalans ni els d’enlloc. Sí que sabem que responen a un cert dogmatisme que els fa necessari acontentar determinat públic ben sovint, ja sigui provocant l’Església catòlica o instaurant subsidis poc eficients. Però no sabem què vol dir ser socialista a aquestes alçades de la història, i en el cas català es complica perquè la resposta a l’eix nacional del debat és, per part del PSC, una simple “preocupació per la desafecció entre Catalunya i Espanya”. En el debat local, per exemple a Barcelona, l’esgotament del model després de més de 30 anys també és notori. No és cosa d’Hereu o no Hereu, és cosa d’inexistència de renovació ideològica, de maneres de fer i de polítiques. El té un socialisme confús, un catalanisme discutible i una política municipal encallada en el passat. Governar implica tenir contradiccions, però no fins al punt de rebaixar la capacitat renovadora del partit fins a l’encefalograma pla. Ningú no sedueix res ni ningú amb simples demostracions de poder. Ni amb apel·lacions als orígens andalusos, ni mostrant el carnet d’herois de la classe obrera. Han passat de moda. És de preveure que el PSC es transformi en tota una altra cosa, i és el millor que els podria passar.

Jordi Cabré (article publicat a El Singular Digital, 12/01/11)

El canvi en positiu